No existeixen evidències de poblament prehistòric, però no és una idea descabdellada pensar en un possible aprofitament dels recursos de la zona per part dels pobladors del paleolític i neolític, que van deixar les seves restes en coves i avencs de les serres que circumden el terme de Porrera per la banda de Falset i Pradell. Aquesta ocupació sembla que arriba fins a la cultura ibera i enllaça amb la dominació romana. Els recursos de les valls que ara formen el terme de Porrera que podien ser explotats pels antics pobladors, com són minerals, fusta, carbó i caça, no degueren permetre un assentament estable a la zona, d’acord amb la manca de coves per a utilitzar com a refugi.
El castell i les primeres cases estaven situades a una certa distància del riu, d’acord amb el seu caire defensiu i de guaita, i orientades a l’est. A les vores del riu hi havia una petita plana al·luvial ( a la zona que actualment s’estén des d’on acaba la devesa, fins al pont de la carretera de Torroja) on, probablement, els primers pobladors degueren establir els seus conreus i hortes. Un ús aquest que, encara avui dia, es conserva, si bé de forma testimonial i que ha donat lloc a noms com lo camí de l’horta.
Fins a l’any 1170, finals del segle XII , Porrera formà part del territori controlat per Siurana, any en què passà a mans d’Albert de Castellvell. Aquest feu donació de tot el terme exceptuant les mines de plom, ferro i estany, l’any 1171, al monestir de Pedrabona de Sant Vicenç del Garraf. L’any 1180 va esclatar un conflicte amb el rei Alfons I, ja que aquest n’havia fet donació a Pere de Déu, afegint-hi, aquesta vegada, les mines d’argent.
L’any 1201, els canonges de Sant Vicenç del Garraf atorgaren carta de població als habitants de “Vallem Porreram”. L’abril de 1263 el monestir d’Escaladei va comprar els territoris i drets de Porrera que foren incorporats al Priorat de la Cartoixa d’Escaladei.
Al segle XIII està documentada l’existència d’una fortificació amb castell i muralles i l’any 1462 un grup de porrerencs va anar a lluitar contra les tropes del rei, obeint la crida de la Generalitat. Més endavant, durant la guerra de Successió, Porrera es va posar a la banda dels austriacistes i van col·laborar en la derrota de les tropes borbòniques en una batalla prop de la vila, ja a les acaballes de la guerra.
Durant el convuls segle XVI, molts porrerencs, descontents amb els abusos del govern del rei, varen formar part de diversos grups de bandolers, dels quals el més conegut del Priorat fou el Carrasclet. Cal pensar que, molt probablement, per aquest motiu, l’any 1718 l’Audiència va fer enderrocar una part de la muralla i del castell de Porrera.
Durant el segle XVIII Porrera, a l’igual que tot el Priorat, viu uns moments de creixement econòmic i demogràfic. La demanda internacional de vins i aiguardents fa que el Priorat s’especialitzi en el conreu de la vinya. Alhora, Porrera es converteix en pas obligat dels traginers que transportaven el vi cap a la ciutat de Reus, lloc des d’on es preparaven els vins per ser embarcats al port de Salou cap als mercats internacionals. El poble s’eixampla, fins i tot l’any 1804 es construeix un pont per creuar el riu Cortiella, la qual cosa permet el creixement del poble cap al camí de Falset.
Durant la guerra Napoleònica el sometent de Porrera va derrotar un comboi de l’exèrcit napoleònic en una batalla prop del coll de la Teixeta, quan aquest es dirigia cap al castell de Falset. Com a represàlia a aquest fet, l’exèrcit francès va atacar la vila i va derrotar el sometent. Els soldats van romandre uns dies a Porrera saquejant, incendiant i profanant l’església i l’ermita de Sant Antoni.
A Porrera la història li ha reservat la fama de vila lliberal i insurrecta. Aquesta fama se la va guanyar al segle XIX, durant les guerres entre absolutistes i lliberals. El 15 de març de 1820, els lliberals guanyen les eleccions a Porrera i proclamen la Constitució de 1812, redactada per les Corts de Cadis i popularment coneguda com “la Pepa”. Molts fills de Porrera van participar activament i a primera línia a les guerres carlines que s’anaren succeint al llarg d’aquest segle. En ple trienni liberal, la milícia de Porrera va haver de sortir en força ocasions als pobles de les rodalies per a sufocar revoltes en protesta per la pèssima situació econòmica del país. Fou el mes de juliol de 1822 quan, aprofitant una de les sortides de la milícia, el poble va ser atacat per milícies realistes que van incendiar moltes cases del poble i van saquejar la resta.
Arran d’aquests fets, les corts concediren a Porrera el títol de “Villa Eminentemente Constitucional” i els seus fills van ser nomenats Benemèrits de la Pàtria.
Quan van tenir lloc les desamortitzacions dels béns de l’església, Porrera, com tota la resta de pobles sota la dominació del Prior d’Escaladei , va quedar lliure de delmes a la seva cartoixa. Quan aquesta va ser incendiada i espoliada de les seves pedres, ja que poca cosa més van abandonar els cartoixans en la seva fugida prèvia, la fama d’insurrectes, que ja aleshores precedia els porrerencs, va fer que aquesta destrucció els fos atribuïda en gran mesura. En aquells temps es parlava de Porrera com la “población mas revoltosa que ninguna otra en Catalunya”, frase que també va contribuir a fer més gran el mite de la Porrera lliberal.
Durant la segona meitat del segle XIX , Porrera, com la major part del Priorat, va augmentar el conreu de la vinya. Vicens Vives va escriure que al Priorat l’expansió de la vinya no conegué límits, ocupant no solament les boscúries i els penyals sinó també terres campes, fins aleshores dedicades als cereals. Aquest fet es va produir per la gran demanda de vi als mercats internacionals, arran de la plaga de fil·loxera que estava exterminant les vinyes de França. En aquell temps es deia que si Porrera buidés els cups al riu, baixaria més vi que aigua, per la gran quantitat de verema que es produïa al seu terme. El monocultiu de la vinya i la dependència social i econòmica que comportava, van resultar fatals quan al 1893 fou descobert a Porrera el primer focus de fil·loxera de la comarca, que ja havia atacat el Penedès. En poc temps les vinyes es convertiren en erms i la població, atreta per la proximitat de Reus, va abandonar bona part de la terra.
Molts porrerencs, però, van tornar a arrabassar la terra i molts costers van tornar a ser plantats de nous ceps, amb peu americà resistent a la plaga i empeltats de les tradicionals varietats autòctones.
Ja entrat el segle XX algunes d’aquelles noves vinyes i també antigues plantacions fins aleshores abandonades, van ser plantades amb avellaners, perquè resultava molt més rendible aquest cultiu que el de la vinya, ja llavors poc valorada arran de la recuperació de les vinyes franceses i de la crisi del sector vitivinícola. Aquest fet, que coincidí amb l’arribada d’immigrants que s’establiren a Porrera per a treballar a la construcció del canal que portaria l’aigua del Siurana cap a Riudecanyes –primer transvasament entre conques fluvials fet a Catalunya- , feu que Porrera conservés un nombre d’habitants força considerable, en relació a altres pobles de la mateixa comarca.
A partir dels anys seixanta del segle XX, el descens progressiu i imparable del preu dels fruits secs, unit a la industrialització de les grans ciutats, va provocar, com a tot el món rural d’arreu del país, una migració de porrerencs que abandonaven les terres per a treballar a les indústries. La proximitat a Reus, la millora de la xarxa viària als anys vuitanta i l’adquisició, cada cop més, de vehicles particulars van fer que, altra vegada, Porrera no patís de forma tan severa el despoblament sofert a tota la comarca.
